Tu no ets de Solsona si no saps qui és el solsoní Gaietà Ripoll i Pla (Solsona, 22 de gener de 1778 – València, 31 de juliol del 1826).
Hi ha diversos llibres, històrics i novel·les, sobre la vida de Gaietà Ripoll. Hi ha una revista que porta el seu nom. Hi ha multituds d’articles especialitats i en diaris dedicats a ell.
El seu nom ha estat , i està, en carrers i places, però no el trobareu a cap carrer ni plaça de Solsona.
Va ser condemnat a morir cremat, tanmateix en lloc de cremar-lo va morir a la forca sobre un barril amb unes flames pintades, en un gest de presumpta humanitat.
És considera que Gaietà Ripoll i Pla és la darrera víctima a Europa de la Inquisició.
Però seria injust considerar que la fama de Gaietà Ripoll i Pla li ve únicament per haver estat la darrera víctima de la inquisició a Europa. Quan un personatge que ha inspirat llibres i té una revista amb el seu nom, vol dir que s’ha d’entrar més en la seva vida per valorar-la dins del context del primer quart del segle XIX i valorar el que el seu pensament representava.
😉
Alfred Bosch – Inquisitio – Columna Edicions
Al segle XV, l’església catòlica crea la Inquisició, també anomenada Sant Ofici, per lluitar contra l’heretgia. Va ser una institució que va perseguir, torturar i jutjar centenars de persones, algunes de les quals van ser condemnades a mort per les seves creences. Quatre-cents anys després, a principis del segle XIX, a València un grup de persones inquietants pretenen ressuscitar la funesta institució, per preservar la societat que ells veuen amenaçada pel progrés imparable d’una industrialització que avança. A cavall entre els fets i la ficció, Inquisitio retrata la història de l’últim condemnat pels intolerants. Amb el ritme i les acurades descripcions històriques que caracteritzen la seva prosa, Alfred Bosch novel·la un dels episodis més obscurs de la nostra història recent.
…
Enrique Tomás – La última hoguera – S.A. Ediciones B
La biografia de l’últim home condemnat a la foguera per la Inquisició a Espanya inspira aquesta novel·la de ficció històrica a partir d’una vida real: la d’un heroi injustament oblidat per la història. Qui va ser Gaietà Ripoll? Quan va ser capturat per la Junta de la Fe exercia de mestre d’escola en un raval de València. Nascut a Solsona el 1778, va passar per Barcelona, va participar en la guerra del Francès, va ser fet presoner per les tropes napoleòniques, i va romandre a França fins a la fi de la guerra on, a l’exili, va beure de la copa de la llibertat, conèixer a maçons, va llegir a Rousseau ia Diderot. Va tornar a Espanya, com tants presoners espanyols, amb la voluntat de defensar els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, però Ferran VII no estava disposat que la Constitució de Cadis limités el seu poder absolut.
…
Carlos Boves – El bálsamo de Dios – CreateSpace Independent Publishing Platform
Drama basat en el judici i ajusticiament de Cayetano Ripoll per la Inquisició Espanyola (31 de juliol de 1826). Ripoll havia lluitat contra els francesos en la Guerra de la Independència. Fet presoner, va ser portat a França, on es va relacionar amb un grup de quàquers francesos, que el van acollir es va convertir al deisme. Quan va tornar a Espanya, el van denunciar per no portar els seus alumnes a missa i per substituir la frase “Ave Maria” per “Les lloances pertanyen a Déu” en les oracions de l’escola. El procés i execució de Cayetano Ripoll va causar un gran escàndol a tot Europa, encara que a Espanya va quedar gairebé ocult causa de la censura de premsa. Va ser l’últim executat a Espanya per l’anomenat delicte d’heretgia.
😉
És la revista d’Ateus de Catalunya, una associació sense ànim de lucre amb seu a Barcelona, que es defineixen com lliurepensadors defensors d’un estat laic.
😉
-
Imatge idealitzada de Gaietà Ripoll del segle XIX
Podem trobar mola informació sobre Gaietà Ripoll i Pla, però com a introducció al personatge comencem pel que ens diu la Viquièdia:
Gaietà Ripoll i Pla (Solsona, 22 de gener de 1778 – València, 31 de juliol del 1826), fou un mestre de Russafa que morí condemnat a la forca per promoure l’ensenyament laic durant la Dècada Ominosa.
Gaietà Ripoll havia lluitat contra els francesos en la guerra de la independència i el 1810 va ésser fet presoner i traslladat a França on entrà en relació amb grups de pacifistes quàquers i lliurepensadors francesos. El 1814 va tornar i va servir a la Milícia Nacional fins que es va llicenciar el 1823.
L’Església Catòlica, concretament “Las Juntas de Fe de la Inquisición“, presidida la de València pel canonge Josep Maria Despujol, el van condemnar per heretge i maçó i sota l’acusació de no impartir la doctrina cristiana als seus alumnes.
Primer va patir dos anys de presó i després va ser condemnat a morir cremat, tanmateix en lloc de cremar-lo va morir a la forca sobre un barril amb unes flames pintades (en un gest de presumpta humanitat).
Un cop mort va ser cremat en el crematori de la Inquisició situat junt al pont de Sant Josep que travessa el Túria. Després de la mort de Ripoll la Inquisició va quedar en suspens.
Hi va haver protestes i pressions per l’opinió pública europea i fins i tot alguns membres del gabinet de Ferran VII hi estaven en contra i recomanaren al rei de restar al marge de la qüestió.
El 1835 la vídua de Ferran VII, la regent Maria Cristina de Borbó, com a mesura contra el carlisme, va signar la Reial Ordre que dissolia les Juntes de Fe i amb ella definitivament la Inquisició.
És considerada la darrera víctima a Europa de la Inquisició.
😉
Hi ha molta informació per ser consultada, però potser que la més rellevant és entendre que Gaetà Ripoll és el mite del republicanisme valencià, tal com s’explica en el bloc “D’un temps, d’un país“:
… trobo interessant de reproduir a continuació l’article que va publicar al número 52 de la revista El temps l’amic Francesc Viadel sobre l’execució a la ciutat de València del mestre d’escola Gaetà Ripoll, la darrera víctima la Inquisició Espanyola.
“El 31 de juliol de 1826 s’executava a València un solsonés de nom Gaetà Ripoll. Era l’última víctima de la Inquisició. Avui dia tan sols el nom d’una plaça del cap i casal del País Valencià recorda aquell home que visqué els seus darrers dies a l’horta de Russafa.
El 31 de juliol de 1826 la ciutadania valenciana es lliurava a un espectacle sinistre i aterridor.
A la plaça del Mercat del cap i casal, al costat del carrer dels Conills, just davant de la Llotja, s’arroglaven centenars d’encuriosits veïns disposats a seguir l’execució a la forca del darrer heretge de la santa cristiandad.
Aquell matí,la Junta de Fe, eufemístic títol de l’odiada Santa Inquisició importada de Castella, executava la sentència de mort contra un solsonés de 48 anys d’edat, Gaetà Ripoll Pla, acusat de ser” hereje formal y contumaz”.
La brutal sentència va fer trontollar els ressorts del poder monàrquic en mans de Ferran VII i fins i tot va aixecar les protestes més airades de la civilitzada Europa.
Al capdavall Ripoll, un home humil, segons diuen testimonis escrits de l’època, de gran qualitat humana, havia estat víctima del fanatisme religiós, del terrorisme clerical.
Fill del restaurador Miquel Ripoll li Teresa Pla, Gaetà Ripoll Pla va nàixer el 22 de gener de 1778 a Solsona. Estudià teologia a Barcelona i quan esclatà l’any 1808 la guerra del francès prengué part contra les tropes napoleòniques.
Dos anys més tard, éssent oficial, caigué presoner i fou conduit a França, on segons sembla tingué contacte amb bels corrents filosòfics de tall rousseaunià.
L’any 1814 Ripoll tornava a la península, on continuà fent de militar fins que l’any 1823 va ser llicenciat a causa d’haver servit a files durant el període constitucional, molt probablement a la Milícia Nacional de València. Ripoll quedà dins la classe d’”infinits” i acabà retirant-se a la partida de Perú, llavors pedania de l’actual barri valencià de Russafa, on exercí com a mestre fins la seva captura i mort.
L’arribada de Ripoll a aquelles terres d’horta avui amenaçades per l’ampliació del port de València degué ser per als seus pobres habitants dedicats al camp tot un esdeveniment.
El 28 de juliol de 1894, amb motiu de la trista efemèride, l’Ajuntament de València publicava un petit article –que traduïm del castellà- escrit per Tomàs Giménez Valdivieso sota el pseudònim de Cazalla, en que es relataven no poc aspectes del seu pas per aquelles terres a partir de testimonis de gent de l’horta que havia conegut Ripoll.
L’edifici –escriviaCazalla- ocupat per l’escola que regentava Ripoll, l’havien aixecat els veïns de la partida del Perú, ja que aquells catòlics governs no s’ocupaven de coses tan trivials com la instruccció pública. Era una barraca de de les que anomenaven a l’horta de vuit costells, amb dos pisos. Es trobava emplaçada a l’entrada de la senda de la qual abans hem fet mèrit com a lloc escollit per Ripoll per passeig i meditació, entre camí de Pinedo i el pont de la Lloseta. S’hi havia instal·lat l’escola de xiquetes i l’escola de xiquets. A l’escola de xiquetes s’entrava pel camí de Pinedo i lescola de xiquets anomenada vulgarment l’escaleta, tenia la porta cap a la mar. Avui ha estat remplaçada la barraca que acollí Ripoll per una alqueria, les senyes de la qual són: camí de Pinedo, trast setè (no té número). S’anomena arqueria del Curro, i hi ha un estanc(…)”
La coneixança de Ripoll, dèiem causà una gran impressió entre els habitants de l’horta. Tal i com expliquen a Tomàs Giménez els testimonis que el conegueren: “Recorda Vicenta que, contra el que s’ha escrit i pintat, Ripoll era alt i de bones carns, duia barba negra i grans tirabuixons, i que per això l’anomenaven Polserut.”
Un altre dels cronistes que recullen la història de Ripoll, el polític del segle XIX Salustiano Olózaga– que escriví l’article “Un ahorcado de Ferran VII”- fa una descripció acurada del mestre de Russafa: “(…) figura hermosa, gallarda i apacible, de las que suelen comparar-se con las del Salvador con larga i tendida cabellera, que entonces se consideraba como distintivo de masoneria”.
Ripoll es negava a menjar carn dolgut que s’haguera de fer mal als animals, es preocupava de que els xiquets de les barraques tornaren els fruits del camp que hagueren pogut robar ocasionalment durant el dia, vetllava per l’educació dels menuts, era persona caritativa segons diu Olózaga, “siempre queria imitar la vida de Jesús”.
L’any 1823, l’església espanyola començà a queixar-se que sense l’existència del Tribunal de la Santa Inquisició la religió estava perduda i encara la mateixa monarquia. Les pressions sobre Ferran VII per que es restaurara aquell tribunal anaren en augment, tot i que no aconseguiren que el rei s’hi pronunciara. Enmig d’aquest ambient cada bisbe decidí pel seu compte la reabilitació o no del Tribunal que ara naixia sota el nom de junta de Fe. València fou la primera ciutat a tenir-ne un. La iniciciativa partí l’estiu de 1824 del canonge José Maria Despujol, governador eclesàstic de l’arquebisbat fins el nomenament del nou bisbe don Simó López (Nerpio, Múrcia 1744 – València, 1831).
La denúncia feta per una dona de l’horta contra Ripoll de seguida va donar feina als inquisidors de Simó. Però l’únic crim conegut de Ripoll en aquella època d’involució política i fanatisme reaccionari fou, segons Olózaga que, en vez, de exigir a sus discipulos que, al entrar en ella (en l’escola), dijesen “Ave Maria Purísima”, les ensenyaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba a misa, ni les hacia salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”.
El president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, de seguida es posà mà a l’obra. Toranzo, després de sotmetre a examen treze testimonis, els noms dels quals no es va saber mai, demanà la detenció i l’embargament dels bens de Ripoll el 29 de setembre de 1824.
Si hem de fer cas a Tomàs Giménez, la detenció es produí a la barraca de José Vivó, conegut a l’horta pel malnom de l’arroser.
“En l’horta, relata relata Giménez, no saben més que de l’aïllament en que vivia Polserut; tan sols era trencat per visitar les cases de Mariana Gabino i de José Vivó. A aquella anava durant el dia; a la de Vivó solia acudir de nit per passar la vetllada i allí es trobava xerrant amicalment
Amb la família Vivó quan s’hi presentà la ronda que enviava el llatinent que prengué Ripoll i el conduía la presó (…)”.
Més endavant afegeix: “No pogueren saber com es deia el llautinent que manava la ronda (…).” Es disputaven llavors el comandament a l’horta Julián Vázquez i Luis Salcedo. El primer no degué manar aleshores perquè tenia idees liberals.Tal volta exercí el paper de capità dels jueus algun voluntari realista, perquè n’hi haquatre en la partida. La barraca de l’Arroser, que ,es on agafaren a Ripoll , estava a la vora del cam,i del Valladar, i l’edifici que avui ocupa l’antic solar de la barraca que té el número 404 del trast sisè”.
Ripoll, el mite republicà
Com molt bé ha senyalat el professor valencià Antonio Laguna, Gaetà Ripoll formà, al costat de les figures locals de José Antonio Guerrero i José Cristobal Sorní un dels mites cabdals del republicanisme valencià. “La figura del mestre màrtir, escriu Laguna a Blasco Ibañez: – y el periodismo se hizo combativo – esdevé la millor prova contra una Església a la qual ja s’ha declarat culpable, i per això va ser objecte de diversos homenatges repetits periòdicament”.
Fins i tot el periòdic La Bandera Federalva obrir el juny de 1893 una subscripció per a dedicar-li una placa de ferro fos. Un fet que motivaría una certa polémica quan l’alcalde València es va negar a deixar que que la placa s’instalaraa l’exposició de Belles Arts que tenia lloc a la llotja de la ciutat. Aquest rebuig enaltí, com diu Laguna, “el valor del màrtir”. La lluita desfermada provocà finalment que a través del regidor republicà Ricard Ibañez es proposara posar el nom del mestre Ripoll a la plaça de la Constitució de Russafa. Una acció que seria durament criticada per Las Provincias i per la Correspondencia de Valencia. L’ajuntament tombà la proposta, i molt emprenyat, els republicans organitzaren un acte de protesta el 9 de desembre de de 1893 al teatre Pizarro en què intervingueren Blasco Ibañez i Blasco Grajales. Finament l’agost de 1906 la plaça de la Constitució de Russafa passà a dir-se del Mestre Ripoll.
Actualment València conserva encara el nom del Mestre Ripoll en una de les seues places, encara que, amb tota seguretat, a la ciutat molt poca gent coneix la malaurada historia del mestre solsonès. F.V
Del bloc “D’un temps, d’un país – Gaetà Ripoll, el mite del republicanisme valencià“:
😉
Gravat de Goya sobre la Guerra de la Independència espanyola publicat a l’article del diari ABC “Ripoll, el soldado español de la Guerra de Independencia que fue ahorcado por «hereje»“.
😉
Auto de fe de la Inquisición, Francisco de Goya (1812-1819), de l’article de EL ESPAÑOL “Cayetano Ripoll, el último maestro que murió por hereje”.
A destacar d’aquest article:
Sin embargo, durante los veintidós meses que estuvo en la cárcel, en los que no llegó a recibir una acusación formal ni se le asignó un defensor, Ripoll recibió numerosas visitas de teólogos que pretendieron conseguir de él una abjuración de sus creencias, algo a lo que se negó una y otra vez. Finalmente, el 20 de marzo de 1826 fue considerado culpable y entregado a la justicia ordinaria para que aplicase el castigo (la institución eclesiástica como tal no ejecutaba, era el brazo secular el que lo hacía). Con la condena de herejía, sólo fue posible un veredicto: muerte en la horca y quema en la hoguera.
De todas formas, aún se buscaron resquicios para evitar el ajusticiamiento. El propio nuncio escribió al papa informando de lo sucedido, reconociendo que las acusaciones habían procedido en su mayor parte de vecinos analfabetos y que, por el contrario, abundaban los testimonios de la bondad del condenado. Incluso, se buscó ganar tiempo pidiendo su partida de bautismo a su localidad natal, Solsona, probablemente con la esperanza de que no apareciera: dado que la Junta de Fe sólo tenía potestad sobre los cristianos, si no era posible probar que Ripoll estaba bautizado, habría una salida legal para evitar el ajusticiamiento. Pero tampoco en eso tuvo suerte: la partida apareció y llegó a tiempo.
Finalmente, el 31 de julio, Ripoll hizo el camino del condenado a lomos de un burro, soportando la lluvia de insultos, escupitajos y pedradas del gentío que se agolpó para contemplar el espectáculo. Al llegar a la horca, fue subido al cadalso: el procedimiento indicaba que debía ser primero ahorcado, y luego su cuerpo quemado en la hoguera. Sin embargo, en un posible reconocimiento de lo anacrónico de lo que estaba sucediendo en pleno siglo XIX, la hoguera fue sustituida por un barril colocado bajo la horca, sobre el que se habían pintado llamas para simular el fuego. El cuerpo de Ripoll, al ser ahorcado, cayó en su interior, rodeado por las llamas de mentira, y el barril fue llevado al río. Más tarde, sus restos fueron enterrados anónimamente fuera de los muros del cementerio. Tenía 48 años de edad.
El auto de fe tuvo una tremenda repercusión internacional, y llegaron multitud de protestas. El propio Fernando VII montó en cólera porque no había dado el visto bueno a la sentencia de la Audiencia de Valencia, como era preceptivo. Todo el escándalo que se formó impidió que se volviera a condenar a nadie más y, finalmente, en 1834 fueron abolidas las Juntas de Fe, la última encarnación de la Inquisición. A partir de ese momento, ésta sólo volvería a instaurarse parcialmente, y durante poco tiempo, en los territorios bajo control carlista durante el reinado de Isabel II.
😉
Gravat de la plaça del Mercat de principis del segle XIX. El 31 de juliol de 1826, davant de la Llotja, fou enforcat per heretge Gaietà Ripoll. Article del diari LA VEU “Els valencians i Ripoll, el darrer executat per la Inquisició”.
El dia de la seua execució el condemnat fou conduït vestit d’hopa negra, amb les mans emmanillades i muntat sobre un ase pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu, Cavallers i Borseria del Mercat (tots guarnits amb creus i imatges coberts amb draps negres) fins a la forca aixecada al mercat, just al costat de la desembocadura del carrer dels Conills.
El jove eclesiàstic Gaspar Bono Serrano va descriure el martiri de Ripoll en el seu llibre Suplicio de un deista, publicat el 1870. Segons Bono, l’executat va tardar molt a morir, tant per la seua corpulència física com pel poc ofici del botxí. Una vegada mort, el seu cos va ser introduït dins d’una bóta que van pintar amb flames i serps i, tot seguit, llançat al llit del riu Túria, enfront del que avui és el passeig de l’Albereda. L’execució d’aquell desgraciat va impressionar els valencians i encara els europeus que a través de diverses cancelleries van protestar al govern de Madrid. Govern que a la pràctica es va rentar les mans davant d’un crim horrible com aquell. Temps a venir, Ripoll es convertiria en un dels personatges cabdals del republicanisme valencià gràcies, en part, a l’exaltació de Blasco Ibàñez. El 1893 el regidor republicà de l’Ajuntament de València va proposar que la plaça de la Constitució de Russafa dugués el seu nom. La idea, però, va ser durament criticada per Las Provincias i per La Correspondencia de Valencia i els republicans no se’n van eixir amb la seua fins al 1906.
😉
Església de la Concepció al barri de la Punta (antiga partida del municipi de Russafa, posteriorment integrat a la ciutat de València), on va exercir com a mestre Gaietà Ripoll. Font: Enrique Íñiguez Rodríguez (Qoan), CC BY-SA 3.0.
L’escola on treballava Gaietà Ripoll. Fotografia publicada el dia 31 de juliol de 2016 a Levante EMV.
😉
tunoetsdesolsona.wordpress.com 